"Paraula i Mirada"
1 - L'Orígen

ACÍ EM PARIREN I ACÍ ESTIC

Ací em pariren i ací estic.
I com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.

Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric.

Ací defense unes collites.
Deu veritats i quatre mites.

Ací em pariren i ací estic,
pobre de béns i ric de dies,
pobre de versos, d’afanys ric.

Cante l’amor i les parelles
que viuen, beuen i se’n van.
Cante un amor de contraban.

Cante l’amor, cante els amants.

No sé tampoc si açò són cants.

Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se’n van,
l’esperança de contraban.

Ací em pariren i ací estic: Poema pertanyent al Llibre de meravelles que resumeix el seu arrelament al País Valencià i el seu clar compromís per la seua terra.

PARE

Pare,
no sabies llegir ni escriure.
no sabies de lletra.

analfabet, es diu això d’una manera expeditiva,
un mot que em fa un gran dany cada vegada que l’escolte
i l’entenc desdenyosament injust.

caldria matisar.
hom no pot dir analfabet impunement.

intuïtiu, em vares dur als millors mestres de venusa,
més endavant de roma,
i fins i tot em vas permetre anar a grècia.

com t’ho podria agrair, pare.

em recorde.
i tu, dempeus darrere meu.
jo escrivia, assegut a la taula,
miraves els signes que traçava jo
com si anasses llegint-los
o patint-los,
no ho sé.
de vegades em demanaves que et llegís allò que jo havia escrit.

no ho entenies, però ho intuïes.
el meu llatí ja no era el teu llatí.
i callaves després.

ara,
mentre escric açò
et sent al meu darrere, a les meues espatles,
et tinc o et necessite.

per això he interromput un himne a venus
i t’he escrit açò molt devotament,
pare.

Pare: Un poema d’agraïment i tribut molt sentit al seu pare, escrit, com ell diu molt devotament. És un poema inclòs al llibre Horacianes publicat a l’any 1974.

ASSUMIRÀS LA VEU D’UN POBLE

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sino s’és poble.
I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

MURAL DEL PAIS VALENCIA

Som el que som. La voluntat
agrupadora ens determina
i és la nostra seguretat.

És la nostra cohesió,
l’extens anhel de llibertat,
unes vespres de plenitud,
el més ardent i vell combat.

Les muntanyes de Castelló
i les muntanyes d’Alacant
i les muntanyes de València
dessota el cel més ample i clar.

Però, dessota les muntanyes,
i caminant al sa i al pla,
un enteniment de la vida
en uns moments determinats.

Com una garba l’idioma
ens dóna la unanimitat.

L’idioma, l’economia,
coses que vénen i se’n van
i sols perdura, invicte sempre,
aquesta antiga voluntat
de país. De nit i de dia.

Mural del País Valencià: És la crònica poètica dels moments cabdals del País Valencià. En les seus paraules el cant general del meu País. Potser inspirat en el Canto General de Pablo Neruda.

EXPLICACIÓ (mural del país valencià)

Allà on he anat ha estat per recollir
pedres només, i sóc un sac de pedres.
Puc dir els llocs i puc dir els moments
en què, inclinat a la materna terra,
he recollit tantes formes de pedres,
he vigilat tantes formes de vida.
M’han foradat a voltes la butxaca
i jo he sentit a la meua epidermis
el seu arrap com un dolç regalim,
com el senyal de callada existència.
De vora el mar, del secà insolidari,
i del camí de l’horta polsegosa,
he anat fent el meu nocturn catàleg
amb voluntat evidentment diürna.
Diran de mi: És l’home de les pedres.
Pedres humils i rebotades, pedres,
pedres que no constaran a les cròniques,
i jo ara escric la pàl·lida memòria,
la voluntat decidida de càntic,
el fet solar, el venjatiu projecte
d’un poble antic com les pedres també.

Pedres, fragments de tota una existència,
arrodonida d’activitats marítimes
o cantelluts de soledat superba.
Pedres, només: un manament de pedres
que aquest País em deixava a les mans.
Pedres de riu i pedretes de via,
ferruginós i metàl·lic destí!
No són lunars: són humanes, només,
amb el perfil humanament cansat
com d’esperar anys i anys l’arribada
d’algun moment que elles saben només,
com esperant la meua mà sol·lícita.

COS MORTAL

Sí com aquell que és jutjat a mort

AUSIÀS MARCH

Trinquet dels Cavallers, La Nau, Bailén, Comèdies,
Barques, Trànsits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís,
Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat,
Mercé, Lope de Vega, Colom, Hernán Cortés,
Trenc, Ciril Amorós, Pelayo, Campaners
Palau, Almirall, Xàtiva, Cabillers, Avellanes,
Pouet de Sant Vicent, Cavallers, Sant Miquel,
Roters, Sant Nicolau, Samaniego, Serrans,
Rellotge Vell, Sant Jaume, Juristes, Llibertat,
Soledat, Ballesters, Bonaire, Quart de dins,
Blanqueries, Llanterna, l’Albereda, Correus,
Nules, Montolivet, Gil i Morte, Espartero,
Miracle, Cordellats, Misser Mascó, Minyana
el Portal de Valldigna, Porxets, Soguers, Navellos,
Querol, Reina Cristina, Mayans i Ciscar, Temple,
Ponts de la Trinitat, del Real, de la Mar,
d’Aragó, dels Serrans, de Sant Josep, de l’Àngel.
I l’Avenida del Doncel Luis Felipe García Sanchiz.

HAVEM ESCRIT PAPERS

Havem escrit papers, innombrables papers.
Havem dit on nasquérem i quin dia nasquérem
de quin mes i quin any; havem dit nostre sexe;
havem dit nostre estat; havem dit nostre ofici;
havem dit on vivim... I havem firmat després.
Havem dit nostre nom i després el cognom
patern i en altre lloc nostre cognom matern.
Havem firmat moltíssims, innombrables papers.
Ens semblava impossible que en poguessen ser tants.
Cada dia tornem a escriure més papers.
Mirem el nostre nom com si no fos el nostre:
som nàufrags: hem perdut l’emoció del nom...
Sàpien-ho: em dic Ningú, i Ningú m’anomene.
No tinc nom. No tinc casa. No tinc anys. No tinc pàtria.
Sóc un paper, només: un arbre de papers.
I crec, malgrat açò, en la immortalitat
de l’ànima: no crec que un, en morir, es torne
paper, un full amb dades, un muntó de papers.