"Paraula i Mirada"
5 - Pèrdua, Memòria i Esperança

SOLEDAT

Preserve molt la meua soledat.
Com un gran bé l’acaricie i tempte.
Ningú no sap el que a ella li dec,

un sentiment feroçment solidari
amb qui pateix, amb qui espera en silenci;
un vast amor per la mort i la vida,

cosa total, universal principi.

Defense molt la meua soledat,
el meu racó, petit, de cada dia,
el meu jardí o el meu convenciment.

Si el deixe un jorn em moriré aleshores.
I el deixaré, arribat el moment
per la més gran soledat irreducta.

Cosa total, universal principi.

PLATJA EN SETEMBRE

(Fragment) V

Llavis, carnívors llavis mossegant tant de cor,
esgarrant tant de cor, furiosos ocells,
en la brisa calenta com l’arena on es vessa
el cos —jaç on fermenta el desig, després l’agre
crit de gavina sola, perduda per l’areny
vei ja de l’aspror dels dacsars, crit com ungles
gratant en un cristall, cruelment—, agost dens.
Puja un baf d’alcavor des de l’arena, sent
com si l’arena hagués entrat en mi pels porus,
la sent cruixir, terrible, entre els ossos. Els polsos
molen l’arena, lents; sembla que la humitat
infla els ossos del cap desmesuradament:
amb ella sembla créixer tota la calavera
com per una imminència gegant. Un estupor,
una saba calenta corre por tots els ossos
deturant-se en el rostre, — petrificat, atònit
cara el cel o el silenci — oh cos, oh vida, oh tu,
sobtadament xuclat, dessucat, sec de sobte. 

CANÇÓ DE LA LLUNA

La lluna de la muntanya
la lluna que més m’agrada!
Ai, com m’agrada la lluna
la lluna de la muntanya.

És una lluna molt neta
és una lluna molt clara.
Com és de clara la lluna,
la lluna de la muntanya!

Lluna de bosc i fageda
la lluna que ens agermana
la lluna de creure i creure
i mirar-nos a la cara.

La lluna de la ciutat
és una lluna gastada
és una lluna molt trista
és una lluna llunyana.

Qui pot mirar a la lluna
amb una mirada franca?
Es un luxe innecessari;
ves a la teua, i a casa.

Si la mires, et fotran
un ganivet per l’espatlla,
et robaran la cartera
la muller i l’esperança.

Però jo pense en la lluna,
la lluna de la muntanya,
i em sé ric d’alguna cosa
que jo no vull dir encara.

Pense en la lluna, la lluna
la cosa que més m’agrada
la vida llavors tenia
una gràcia no encetada.

Pense en un món on els homes
es miraran a la cara
cada paraula que diguen
serà més que una paraula.

DEMÀ SERÀ UNA CANÇÓ

Ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat

PERE MARCH

Animal de records, lent i trist animal,
ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes
haver viscut alguna volta en alguna banda.
Felicitat suprema, l’hora d’escriure els versos.
No els versos estellats, apressats, que escrivies,
sinó els versos solemnes —¿solemnes?— del record.
Et permets recordar amb un paisatge i tot:
les butaques del cine, el film que es projectava,
del que no vàreu fer gens de cas, està clar;
i evoques l’Albereda, les granotes del riu,
les carcasses obrint-se en el cel de la fira,
tota València en flames la nit de Sant Josep
mentre féieu l’amor en aquella terrassa.
Animal de records, lent i trist animal,
ara evoques i penses la carn fresca i suau
per on les teues mans o els teus besos anaven,
la glòria d’unes teles alegres i lleugeres,
els cavallons de teules rovellades, la brossa
que creixia, adorable, de sobte, entre unes teules.
Animal de records, lent i trist animal.

EL FANG, LA PLUJA

El fang, la pluja, el fang, els carrers plens de fang,
l’aigua, l’aigua caient, a dolls, de les teulades;
els carrers plens de fang, les sabates amb fang,
la boira, el caseriu i l’esgarrany d’un arbre.

El fang, la pluja, el fang, unes coses humides.
He vist coses. Finestres, i genolls, i cistelles,
i ascensors, i prospectes, i he vist la sang dels parts
(i l’he sentida caure brutalment al poal),
i he vist mercats, i grills, i claustres, i telèfons,
i avets, i pèls suats, i gavines, i llànties.

He plorat molt. He vist coses. He plorat molt.

ARBRES DE POLS

Oïu, mortals, oïu grans meravelles

JOAN BATISTE ANYÉS

Davant el temple de Sant Agustí, paraven
autobusos, tramvies grocs. Evoque una plaça
polsosa, d’arbres trists. Ara tot ha canviat.
Jo recorde un vell pati, i a dins una tartana.
Recorde el passadís, tot pixat, de Sant Pau.
El passadís pudia, de lluny, a l’àcid úric.
La plaça era una plaça polsosa i pobletana.
Més enllà, l’Institut, oh la cultura, mare!
Aquells tramvies grocs, els autobusos blaus,
bruts de la pols llunyana de Silla i Catarroja.
I baixava una dona, i duia una cistella
i vora riu anava a la Presó Model.

CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER
(Homenatge a José Martí)

Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d’un paper vell de diari,
d’un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l’enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s’hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d’aquells dies
va manar l’ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.