"Paraula i Mirada"
3 - L'amor

UN AMOR, UNS CARRERS (fragments)

Tot retorna agrupant-se i és una sola història,
una amor, un destí: perdura sense els noms
són els noms d’uns carrers, l’amor, el sol amor [...]

aquells besos frenètics a la porta de casa,
una lenta tristesa que et recorria el cos
o una alegria invicta, una delícia invicta
que ara retorna intacta... Tot retorna, agrupant-se;
és ja una sola història, un amor, un destí. [...]

aquelles nits d’hivern, aquelles nits d’estiu.
Els amors fan l’amor, les històries l’historia.
Les paraules terribles [...] que ja no diu ningú [...]

aquelles mans enceses, de vegades cruels,
d’altres vegades tendres.
Tots els amors, l’amor, tota la vida.
Jo no sé si està clar: per a mi sí que ho està [...]

SONATA D’ISABEL

He aixecat, mentre escrivia, el cap
i amb ulls cansats de la cal·ligrafia
he vist enllà, damunt d’una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m’estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotografia
de fa mil anys o de fa quatre dies:
tu i jo, Isabel, feliços d’un amor,
i més enllà les Sitges del meu poble.

La veig sovint i et recorde moltíssim,
el cos esvelt com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.
M’ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia
entre papers i fortuïtes síl·labes.
Com qui, a la nit, intenta orientar-se
amb mans, amb ulls, jo t’evoque i et mire
aquell instant de l’any 48.
Tu vares fer que cregués altre cop
i m’has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.

Aquesta nit t’he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia.
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.

En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amats per sempre,
un ram convuls de síl·labes de vidre.
Al dematí potser et floriran
entre les mans de timidesa invicta,
i volaran des d’ell brisa i colomes.

Creix el mural de calç i de coets,
amb claredats i explosions de mar,
per un amor que se’ns enduu plegats.
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d’un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d’Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d’una llum, una gota de llum.

Dic el teu nom en aquest punt mateix.
Dic Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d’amor presos per la cintura,
atarantats d’una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí.

DEIXA’M QUE ET PENSE, QUE T’INVENTE; DEIXA

Deixa’m que et pense, que t’invente; deixa
la porta oberta, amor, tota la casa,
deixa obert el balcó sobre la plaça,
deixa el colp dels geranis en la reixa.

Si el rossinyol, en els llorers, es queixa,
si el vent els fulls del calendari passa,
la llima en l’alacena dins la tassa,
la lluna sempre lluna i la mateixa...

Deixa’m que et mire com volia abans,
deixa’m que et mire sense dir-te res
des del cap, des dels peus, fins a les mans.

Per a mirar-te sense més ni més,
trie els silencis i m’agraden grans,
i els faç estelles amb el bes, després.

POSTAL

D’ells ahunits surt amor, d’algun acte

AUSIÀS MARCH

Arbres de l’Albereda, aquella font amable
que sona entre les fulles, el carrer de Colom,
el carrer de Russafa, i enllà el carrer de Xàtiva.
Caminàvem els dos aquell dia d’agost.
Tu duies un gesmil, distreta, en una mà.
Duies un vestit blanc que cenyia el teu cos.
No gosava tocar-te. Et mirava, només,
amb un amor tan gran com la Seu de Mallorca,
un amor cast i humil, un amor religiós,
amb unes ganes de plorar d’agraïment
perquè t’havia dit que et volia i m’havies
contestat que em volies. Irromperen de sobte
les trompetes de jazz, el carrer de Russafa
tan divers dels neons en els establiments,
alegre de teatres, de cafès i de vida.
Tu duies un gesmil en una mà; recorde
com el vares tallar mentre et parlava jo.
En arribar a casa, el duies a la boca.

BOLERO DE L’ALCÚDIA (queia la lluna)

Queia tota la lluna
sobre les sendes
mentre canten i ballen
dotze parelles.

Dotze parelles, mare,
dotze parelles
que per la nit tenien
les mans enceses.

T’estime, rosa fina,
clavell de sucre,
ulls d’una aigua profunda,
canten els muscles.

Les meues mans et prenen
igual que un cànter
coloma meua, rosa,
gesmil intacte.

Enamorats que es palpen
van per les sendes,
mentre lluny els mirava
la creu del terme.

Tu i jo sempre ens perdíem
per dalt l’andana,
la meua mà et floria
damunt de l’anca.

Bolero de L’Alcúdia (Queia la lluna): Amb aquest poema, de gran bellesa, va posar lletra a aquest bolero que fins eixe moment es cantava en castellà i amb una lletra anodina. Potser la millor versió musicada del poema siga la de Maria del Mar Bonet.

ELS AMANTS

La carn vol carn

AUSIÀS MARCH

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Els amants: Un altre poema del Llibre de meravelles i que és dels més coneguts i recitats del poeta, probablement per haver-lo musicat Ovidi Montllor. Estellés en la seua versió carnal reivindicant o, més ben dit, recordant un amor brusc i salvatge.

L’AMANT DE TOTA LA VIDA

Sabia que vindries, que ja era
l’hora de parar taula dignament,
d’obrir la porta i enramar el vent
amb les paraules de la primavera.

Amor i més amor d’aquell que espera,
amor i més amor d’aquell que sent
la pentecosta de l’amor, l’advent,
i en el vent el gran crit de la bandera.

Tenia a punt, amor, totes les coses
perquè sabia que vindries, ara,
amb un escàndol de sonets i roses.

Amor i més amor i més encara,
i avemaries i vitralls i aloses,
i tots els blats novells de la tarara.

Amor i amor quan plou i quan fa sol,
amor quan és de dia o és de nit,
i a la taula i al llit, al primer crit,
i l’oli socarrant-se en el cresol.

L’amor, que és una pena i un consol,
un desembre plujós i abril florit,
atrevit, enardit i decidit,
que tot ho té i ho dóna i tot ho vol.

Plou i plou en finíssimes agulles,
plou i plou en la brossa, en el terrat,
plou i plou en la roba i en les fulles...

D’amor de cap a peus vinc amarat,
d’amor i de furor quan et despulles
vora el llit on t’espere despullat.

L’amant de tota la vida: Poema de l’any 1965. El poema està compost per dos sonets amb versos decasíl·labs i ací trobem novament l’Estellés més íntim.

L’AMIC

A Vicent Ventura, quan era a l’exili.

Amic del cor, de l’ànima, del fetge,
jo no sé fer rellotges, jo voldria
anar plorant pel boulevard, la boira,
i preguntar-li a Brassens si has dinat.

Enamorats que es palpen en el metro,
pàtries del neon, sonets greixosos,
el baf de col bullida, la nostàlgia,
la llarga escala d’escalons de fusta.

Que estic trist, que et recorde, que no puc,
un ofegat en el bocoi del vi,
músiques de Vivaldi per l’estora.

Torne a la vida miserablement
ple de papers, desistiments, silenci,
amb calcetins de llana tots els dies.