Embedded Files
"Paraula i Mirada"
La felicitat també habita en les coses més senzilles
Mamen Arnaiz
M’AGRADEN MOLT LES ALBERGÍNIES
M’agraden molt les albergínies
i tu les fas molt bé,
exactament les deixes en el seu punt sucós d’oli i farina.
és una delícia de les dents,
com abans ho és de la mirada,
en llesques com palaies.
gustosament se’m desfan a la llengua.
demore el got de vi per fruir-lo més.
per aquestes belles i molt agradables albergínies
que tu m’has enllestit
faria l’única cosa que no pensava fer:
casar-me, casar-me, és clar, amb tu.
allarga’m el pitxer.
gràcies.
Joana Galdón
RES NO M’AGRADA TANT (pimentó)
Res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante llavors, distret, raone amb l’oli cru,
amb els productes de la terra.
m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.
l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,
me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.
cloc els ulls i me’l fot.
Angel Garrido
EL VI
No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.
El vi begut, en casa, a l’hora de menjar.
S’oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l’aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l’afany o la ràbia.
El vi de l’esperança, el vi dels sacrificis,
l’esperança rompuda, plantar cara a la vida.
Carlos Domenech
L’OFICI
Lo jorn sencer tostemps sospir
JOAN TIMONEDA
Venies d’una llarga família de forners
i a tu t’agradaria ser forner, com els teus,
i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,
i fer el rent, en caure el dia, com el feien,
i a mitjanit anar al forn per a pastar,
creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,
i escombrar lentament, prendre-li foc al forn,
ficar el cap al forn, aquell infern de flames
que olia intensament als matins del Garbí,
pujar a l’alcavor, aquell calor humit.
I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,
i alegre, a les paneres, i tripular el forn,
fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.
Tu series forner, com ho foren els teus.
I al costat del teu pare aprengueres l’ofici,
nit a nit, dia a dia, i ara en tens l’enyorança.
Una amarga enyorança per a tota la vida
et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid
senyal de ganiveta que no pots oblidar.
Allò que més t’agrada, d’on et vénen els versos,
els arraps en la carn, aquells dies salvatges
quan entraves els feixos de pinassa en el forn.
Henar Sánchez
HORACIANES XXXI (he llançat el pot a l’aljub)
he llançat el pot a l’aljub
mentre veia el migdia calent dels garrofers.
crepitava el secà, adelerat de cigales èbries.
amb el cordell, he pouat després l’aigua.
era una aigua verdosa,
o m’ho semblava a mi,
era un petit miracle d’aigua.
n’he begut lentament i complagudament.
he comprès que m’estime així la vida,
aquesta aigua petita, transparent, d’un aljub,
distretament beguda.
Toni Pinós
M’HE ESTIMAT MOLT LA VIDA
M’he estimat molt la vida
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d’aquest lluç,
és sorprenent el fet d›una cirera.
m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com passerell,
aquell melic,
com la primera dent d’un infant.
Nuria Gil
DE NIT ES VEU LA LLUM
De nit es veu la llum de totes les cuines.
I darrere els cristalls, es veu sempre la dona
que està rentant els plats i les culleres mentre
dormen els fills i l’home, sense cantar, tan sola,
mentre l’aigua rebota en els plats de la pica.
Després, més tard, es veu el desllunat a fosques.
Tot el món és al llit. Jo torne de la feina.
Cada nit és com si fóra l’encarregat
de recórrer els llits dels infants de la casa:
cada nit pense en ells, en tornar de la feina;
pense en els meus veïns; vull dir, pense en els meus.
Ara estaran aquells, posem per cas, besant-se;
aquells altres, segur, dormiran com a bèsties…
Sí, Misser Mascó, 17. No és el títol d’un llibre:
és el meu domicili. és el món. és ma casa.
Ma casa és una casa entre altres vint-i-nou.
Sí, Misser Mascó, 17. És molt més que una adreça;
és, també, més que un llibre: és tota la meua obra.
Tota la meua vida entre quatre parets.
Les quatre parets llises i clares de ma casa.
De nit es veu la llum: És un dels poemes més coneguts i íntims d’Estellés. Els versos descriuen una escena quotidiana de la ciutat a la nit: la solitud i la rutina rentant els plats a les cuines il·luminades mentre la resta de la família dorm. Aquesta escena li serveix de reflexió sobre la vida al seu barri.
Google Sites
Report abuse