"Paraula i Mirada"
4 - La Nit, la Foscor, el Declivi

VINDRÀ LA MORT, I JO NO SERÉ AL LLIT

Vindrà la mort, i jo no seré al llit,
ni al menjador, assegut al divan:
l’esperaré al replà de l’escala,
entre els parents que han arribat de l’horta,

de cap a peus com vestit de diumenge,
de blau marí, amb la corbata torta,
i no serà necessari que entre:
us diré adéu, des de la porta, anant-me’n.

Evitarem, potser, el formulisme,
i tot serà lleuger i natural:
m’ajudarà, agafant-me d’un braç,

la meua mort, en baixar per l’escala.
S’excusarà per si ha trigat massa;
Però és que, abans, ha tingut quatre casos.

HORABAIXA

Horabaixa post el Sol
plorinyava l’infantó;
no ploreu, angelet, no,
que la mareta no ho vol;
no ploreu, angelet, no,
que ton pare tampoc vol.

Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.

No-nineta, no-ni-no,
una engronsadeta pel nin petitó.

Jo tinc una Mort petita,
i és, d’allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se’n ve.
És la meua ama, i és l’ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.

No-nineta, no-ni-no,
una engronsadeta pel nin petitó.

CRIT I NIT

Les famílies de dol per a tota la vida.
La guerra, la postguerra.... Recorde aquella mare
que no li varen dir que el fill havia mort
en el front de Terol: simplement li digueren
“ha desaparegut”. I va passar la guerra
esperant el seu fill. I va acabar la guerra
i esperava el seu fill. I va parar la taula,
li va posar també llençols nous en el llit,
i esperava a la porta. No ha sabut res del fill.
Morí? No s’ha sabut. Sols, desaparegut.
Es va tancar en casa amb pany i clau. Recorde
els seus crits. Els veïns tocaven a la porta,
i no obria la porta. On estava el seu fill?
Si fou mort, on fou mort? Oh, coses de la guerra!
Qui va saber això! Les famílies de dol
per a tota la vida. La guerra, la postguerra…

TEMPS

Una guitarra amarga, la guitarra profunda,
pujava didals d’aigua d’un aljub remotíssim,
dies llunyans, amarga la guitarra, profunda,
el secà de Paterna, nits de cel ample, grills,
pouava lentament didals d’aigua amargosa,
ressonava la pedra en una aigua remota,
t’esgarraves la carn, dies salvatges, dies,
una guitarra amarga, la mare agrunsa el fill,
la cadira baixeta, el corral, la figuera,
dalt del pati ballaven amb farolets encesos,
la guitarra profunda, arribaven les ràfegues
d’una música nova dita « la carioca»,
nits de l’horta, les nits, el camí de Godella,
l’Alqueria del Pi, una guitarra amarga,
amarga, amarga, amarga, didals d’aigua d’aljub,
didals d’aigua profunda, la guitarra profunda,
darrere de la murta sonava la guitarra,
mossegaven els cucs les fulles de morera,
nadàveu en la séquia de Tormos i després
dansàveu damunt l’herba, grotescament dansàveu,
batallons de dacsars arribaven al poble
amb les fulles verdíssimes, després aquell diumenge
va començar la guerra, i va arribar la guerra
plena de camions, pistoles i banderes,
el foc dels sacrilegis, la sang sobre l’asfalt,

“Hijo, me alegraré que al recibo de ésta...”
una guitarra amarga, la guitarra profunda,
el pare, dret, al carro la nit del bombardeig,
el carro trontollava, nit endins, vers la Bíblia,
s’ha mort el pare, ha mort Antònia, ha mort
el Saboner, flotaven les minetes enceses
dins les tassetes d’oli, saps qui s’ha mort?, les llargues
campanes del meu poble que no s’acaben mai,
que es planyen lentament, una guitarra amarga
pouava amargament didals d’aigua d’aljub,
un aljub remotíssim, un Parenostre per...,
una guitarra amarga, la guitarra profunda,
s’ha perdut en el pati, estava entre els canyars,
la séquia de Montcada, com un brau argilós,
Benifaraig, Carpesa, Poble Nou, Borbotó,
Jaume Bru, per l’amor de Déu, no em deixes sol,
els corcons rosegaven les fustes de la taula,
es morí la figuera del corral de ma casa,
ningú no sabrà dir quan o de què es moria,
desesperadament, amargament sonava
una guitarra oculta, la guitarra profunda,
una guitarra amarga, amarga i profundíssima,
i poua didals d’aigua d’un aljub remotíssim.

CANÇÓ DE BRESSOL

Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.

Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.

Jo tinc una Mort petita,
i és, d’allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se’n ve.

És la meua ama, i és l’ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.

AQUEST AMOR

Aquest amor que fa un any em va prendre
i mai no he dit i en silenci em prospera,
pense sovint que ha de matar-me un dia.
Car el secret, que gelosament guarde,
arriba més enllà del sentiment,
i el pensament l’ha habitat i poblat.
No puc ja més, repetiria encara;
però l’amor no em deixa mai, cruel,
i em trobe a gust dessota el seu domini,
sabent, com sé, que ha de matar-me un dia,
molt lentament, corcant-me a poc a poc.

La meua mort, mai espectacular,
m’ha d’arribar d’una lenta creixença:
va madurant a les meues entranyes,
exactament com madura l’amor.

POST-MORTEM

Hi ha dies, hi ha certs dies, ja veus ara,
estic morint-me de tristesa, plore,
pense en tu i et voldria al meu costat:
ara sí que seríem ben feliços.

Tot t’ho perdone, vida meua, tot,
t’ho perdone, ho oblide, res de res,
ara seria el teu amant sol·lícit,
tractaria d’entendre’t, de comprendre’t.

Que em note sol, que toque soledat,
que no puc més, recorde i et recorde,
recorde tot allò que no hem viscut.

Que estic morint-me, que vull viure, que
vull que tornes i prendre’t una mà,
agafar-me a la vida, que m’acabe.