«Allò que la llum revela, allò que la paraula sosté»
Tota obra d'art naix d'una mirada.
La poesia i la fotografia comparteixen un mateix impuls: detenir allò que el temps amenaça d’esborrar. La paraula preserva l'experiència; la imatge la fa visible. Encara que empren llenguatges distints, totes dues miren de comprendre el món i de conservar allò que mereix romandre.
Estellés: Paraula i Mirada sorgeix d'aquesta trobada. L'exposició proposa un diàleg entre l'obra de Vicent Andrés Estellés i la fotografia contemporània. No pretén traduir els seus poemes en imatges ni il·lustrar literalment els seus versos. Cada llenguatge manté la seua identitat i troba en l'altre noves possibilitats de significat.
Les trenta-sis fotografies que integren el projecte naixen de la lectura personal que cada autor realitza d'un poema. El text no determina la imatge: la inspira. Cada fotografia constitueix una obra autònoma que prolonga l'univers poètic d'Estellés des d'una sensibilitat pròpia, ampliant les seues ressonàncies sense esgotar-les ni explicar-les.
La riquesa de l'exposició resideix precisament en aquesta pluralitat de mirades. Un mateix poeta dona origen a trenta-sis interpretacions, demostrant que una obra roman viva quan continua despertant noves lectures i noves formes de creació.
El visitant ocupa un lloc essencial en aquest diàleg. No trobarà correspondències exactes entre versos i imatges, sinó un espai obert on establir les seues pròpies relacions. Cada lectura serà distinta, perquè cada persona recorre l'exposició des de la seua memòria, la seua experiència i la seua manera de mirar.
Amb aquest propòsit, el recorregut s'articula com una narració emocional organitzada en cinc blocs que acompanyen el visitant a través de les grans experiències de l'existència humana.
Les frases que introdueixen cada bloc no resumeixen els poemes ni expliquen les fotografies. Actuen com a llindars que preparen la mirada del visitant i marquen el to emocional de cada etapa del recorregut.
L'exposició conclou recordant-nos que cap obra d'art roman viva per ella sola. La poesia necessita noves lectures; la fotografia adquireix nous significats cada vegada que algú torna a contemplar-la. Totes dues troben la seua plenitud en la mirada de l'altre.
Aquest és el sentit últim d'Estellés: Paraula i Mirada: demostrar que l'art mai es completa en el moment de la seua creació, sinó en el diàleg permanent entre qui crea, qui contempla i allò que roman en la memòria.
1. L'Origen:
Ací comença la veu d’ un poble i una manera de mìrar el món
2. Els Plaers de la Vida:
La felicitat també habita en les coses més senzilles
Celebra la bellesa de pastar el pa, el gust d'un got de vi i el pols vital d'aquests gestos quotidians que sovint passen desapercebuts
3. L'Amor:
L’amor és cos, desig, record i camí compartir
Explora el frec salvatge dels cossos, el desig urgent i la construcció d'una memòria compartida a través de la pell
4. La Nit, la Foscor i el Declivi:
En la foscor i el silenci de la nit, l’absència es fa present.
IIntrodueix el pes inevitable dels anys en els ossos, les nits solitàries i el buit físic que deixa una absència.
5. Pèrdua, Memòria i Esperança:
La memòria compartida manté viu allò que estimem
Proposa una reflexió sobre el que sobreviu a les cendres, entenent la memòria com l'acte de passar-nos, de mà en mà, una fràgil rosa de paper.
Vicent Andrés Estellés, el fill del forner, que feia versos
amb Vicent Andrés Estellés es trenca el malefici - Joan Fuster
Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de 1993), és, sense cap mena de dubte i al costat d’Ausiàs March, el poeta valencià més important de tots els temps.
Amb només 12 anys, just abans de començar la guerra civil, comença a escriure teatre i poesia i, ja en guerra, llegeix Garcia Lorca, Machado, Llorente i, més endavant, Baudelaire, Neruda, Pavese, Sagarra, Carner, Verdaguer, Riba, Rusiñol, March, Salvat-Papasseit, Rosselló-Pòrcel...
Estudia periodisme a Madrid i el 1948 comença a treballar a Las Provincias, llavors dirigit per Martí Domínguez i Barberà, periodista que Estellés admirava. Però Martí Domínguez haurà de deixar el diari quan pronuncia el seu discurs després de la riuada (Cuando enmudecen los hombres... ¡hablan las piedras!) i el diari evolucionarà cap a posicions reaccionàries i antivalencianistes. Això feu que Estellés, que havia arribat a ser-ne redactor en cap i corresponsal al Sàhara Occidental, acabara despatxat del diari, el 1978, quan rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Estellés és el poeta de la mort (A l'hora justa vull que a Burjassot, a la parròquia on em batejaren, toquen a mort), dels plaers de la vida quotidiana (Res no m'agrada tant com enramar-me d'oli cru el pimentó torrat, tallat, tallat en tires), de l’amor, el sexe i l’erotisme (No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs), dels horrors de la guerra i la postguerra (Aquells tramvies grocs, els autobusos blaus, bruts de la pols llunyana de Silla i Catarroja. I baixava una dona, i duia una cistella i vora riu anava a la Presó Model) i de la pàtria (Potser et maten o potser se’n riguen o et delaten; tot això són banalitats. Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble. I tu, greument, has escollit), amb un estil popular i aparentment senzill, fins i tot vulgar, però d’una grandesa literària exquisida.
Entre la seua extensa producció destaquen (per la seua repercussió) llibres com La clau que obri tots els panys, Llibre de meravelles, Recomane tenebres, Les pedres de l’àmfora, Manual de conformitats, Les homilies d'Organyà, Mural del País Valencià...
Dime si necesitas que traduzca el texto al castellano, si prefieres que lo exporte directamente a un archivo descargable (.txt o .md) o si requieres algún tipo de formato específico para tu web.